La cova de Ramon Llull se situa al vessant sud del puig de Randa, dins els terrenys de la possessió d’Albenya. Tant la cova com el veí santuari de Cura foren declarats paratge pintoresc el 1951.
La cova presenta una entrada estreta afectada per despreniments de roca. La cavitat no és gaire profunda i l’altura també és escassa, de manera que sols hi cap una persona acotada. Segons la descripció de l’arxiduc Lluís Salvador, la cova tenia una obertura de 2,5 m i una fondària de 2 m; el despreniment de la roca de la coberta n’ha reduït notablement les dimensions i ha generat nombroses llegendes vinculades a la destrucció voluntària del patrimoni lul·lià. Així s’hauria consolidat el relat d’un atemptat contra la cova promogut pels sectors antilul·listes a fi d’eliminar els símbols i els espais que nodrien la devoció lul·liana popular.
Davant la cova hi ha una esplanada de 350 m2, protegida amb una reixa metàl·lica i una paret seca. Amb la mateixa tècnica s’han fet els tres graons que faciliten l’accés a la cavitat. Dos elements commemoratius de Ramon Llull enriqueixen l’espai: una placa de pedra a l’entrada de la cova, col·locada el 1933, i una estàtua de Llull pregant de genolls, de marès, mutilada. Tots aquests components reflecteixen el moviment lul·lià promogut pels franciscans TOR, les dècades dels 30 i 40.
Pel que fa a la vegetació, hi destaca el cèlebre llentiscle que ha donat lloc a la llegenda de la mata escrita, que, segons la tradició, ocorregué aquí. Les fulles de la mata presenten tot un seguit de signes estranys, talment lletres d’alfabets arcaics, que s’hi imprimiren després que Déu revelàs a Llull l’Art general.
Segons la tradició, Ramon Llull es refugià a la cova durant el primer període d’estada a la muntanya, on hauria rebut la il·luminació divina. Per aquest motiu, el lul·lisme popular hauria sacralitzat l’espai i l’hauria convertit en lloc de veneració.
Durant els segles XIV i XV, el puig de Randa es consolidà com a muntanya sagrada, ocupat per eremites que s’inspiraven en l’experiència contemplativa de Llull. El 1453, Pere Joan Llobet fundà l’Escola de Gramàtica; al seu voltant es degué elaborar la llegenda de la cova. El 1509 ja es documenta l’existència d’una capella a la cova; havien passat més de dos-cents anys de la il·luminació de Ramon Llull.
Els historiadors Binimelis (1593) i Mut (1650) destaquen que Llull hauria començat a escriure a la falda del puig, no al cim. També sorgí una tradició que vinculava la il·luminació i la mata escrita amb la redacció de l’Art general. El paborde Terrassa esmenta la capella de la cova, un retaule de tova que fou restaurat cap al 1760 i un oratori minúscul beneït pel bisbe Bauçà. Al segle XVIII la cova destacà com a centre de devolució popular.
L’estat de la cova durant el segle XIX, parcialment destruïda per una roca tombada, hauria reforçat la llegenda de la persecució i destrucció dels espais de devoció lul·liana popular. Els contemporanis Mateu Rotger i Rafel Ginard acusen el mestre de gramàtica Maties Puig de destruir els signes de presència lul·liana a l’indret, ja que cremà la mata escrita, present a l’exterior del coval des del segle XIII fins al XIX.
L’agost de 1913, el bisbe Campins cedí el santuari de Cura als franciscans TOR. La restauració de l’indret lul·lià s’inicià amb la recuperació de la cova, que ben aviat esdevingué un punt de peregrinació del moviment lul·lià. La majoria d’actuacions al voltant de la cova són de la primera meitat del segle XX. Amb la coronació pontifícia de la Mare de Déu de Cura (1955) i la modernització del santuari, el patrimoni lul·lià passà a un segon pla.
